Programa 629 - Origin & OA2 Records: Nanami Haruta, Rodney Whitajer i Ben Markley, dimecres 12 de març de 2025.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del Programa: 



Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I ja hi tornem amb un programa dedicat a la discogràfica amiga Origin Records i la seva filial OA2 Records, dirigides per l’amic John Bishop. Escoltarem a la trombonista japonesa Nanami Haruta, “The Vibe”; al baixista Rodney Whitaker, “Mosaic” (The music of Gregg Hill), d’Origin i a Ben Markley, Tell the Truth”, d’OA2, i de nou amb un micro conte de Carme de la Fuente, en un programa amb un sol contrabaixista, cosa única.
 
I fent una presentació sobre els tempos i ritmes de cadascun dels temes crec que serà suficient, que ja els he comentat abastament en els programes anteriors i així escoltareu més música. A veure quant aguanto sense comentar els temes, haaa.

 
Començaré el programa amb el força delicat disc de la trombonista japonesa Nanami Haruta, “The Vibe”. Enregistrat, mesclat i masteritzat per COREY DERUSHIA a Troubadour Recording, Lansing, MI. Notes de folre de WILLARD JENKINS. Concepte de portada de l'àlbum i fotografia de LYNNE BROWN. Disseny i maquetació de la portada per JOHN BISHOP. Produït per GREGG HILL i MICHAEL DEASE. Amb Nanami Haruta, trombó; Michael Dease, trombó, saxo baríton (1,3); Xavier Davis piano; Rodney Whitaker, contrabaix; Ulysses Owens Jr bateria; Chris Minami, guitarra (11). Compositors: (1) Renee Rosnes, (2,6) Gregg Hill, (3) Curtis Fuller, (4,7,10) Nanami Haruta, (5) Christian McBride, (8) Michael Dease, (9) Rodney Whitaker, (11) Alex North. Arranjadors: (1,3,5) Chris Glassman; (2,6) Michael Dease.
https://originarts.com/recordings/recording.php?TitleID=82911.
 
I aquí hi tenim 11 temes amb diversitat de ritmes i tempos, amb balades increïbles com és la de l’Àlex Roth on hi tenim la guitarra de Chris Minami la preciosa 11 “Unchained Melody”, com també és així de bonica la seva composició 7 “Heartstrings”. I ja comencen els dolços Swings a tot vals en el també seu tema 4 “Toshi”. I el tema de Renee Rosnes 1 “Girlie's World” té també un ritme trencat a tot vals i tempo encara delicat amb una primera impro del seu mestre al saxo baríton. I una composició d’ell, de Michael Dease és la preciosa 8 “How it goes”, delicada també pel seu Swing. I un tema del sempitern baixista del programa d’avui és el preciós 9 “Jamerson's Lullaby” delicat als inicis i que derivarà a un magnífic Swing a tempo doblat. I també a ritme trencat és el tema del baixista Christian McBride 5 “Sister Rosa” iniciat dolçament i que esdevindrà a tot delicat Swing en el final de la melodia i les improvisacions. I també hi tenim temes de Gregg Hill, un parell, i el primer ja més vital i a tot Swing és el que titula el disc de la líder, 2 “The Vibe”, tema amb canvis de ritme diversos, mentre que el segon de Hill és 6 “Easy Money” iniciat dolçament i a tot Swing posteriorment. I un altre tema de Nanami Haruta és 10 “Woodpecker”, també a tot delicat Swing i tempo encara no massa viu i a tot Blues. I ja per acabar, sí que el tema més vital és el del gran Curtis Fuller, 3 “Algonquin”.
 
I ja la començarem escoltant a ella i a ells en dos temes seguits..
 
1.4.- Toshi (Nanami Haruta) 6:01.
2.5.- Sister Rosa (Christian McBride) 6:49.
 
Macos aquests dos temes per començar-los a escoltar, el primer “Toshi” de Nanami Haruta i el segon “Sister Rosa” del bo de Christian McBride.
 
La trombonista Nanami Haruta va passar del seu Sapporo natal a Tòquio quan era adolescent i ràpidament es va establir com una intèrpret dinàmica i inspirada. El mestre trombonista Michael Dease la va escoltar en un festival quan tenia 17 anys, i més tard la va convèncer perquè fes un altre pas, per seguir la carrera amb ell i Rodney Whitaker a la Universitat Estatal de Michigan. Amb afiliacions professionals que ara inclouen el Sextet de Whitaker i la Big Band del bateria Ulysses Owens Jr, The Vibe documenta el respecte que s'ha guanyat dels seus mentors i mostra la seva important veu musical. Amb el seu quartet, que inclou Whitaker, Owens i Xavier Davis al piano, juntament amb les aparicions convidades del productor Dease i el guitarrista Chris Minami, Haruta revela una postura assertiva i un to convincent i robust en aquest conjunt de cinc originals, dues peces del coproductor/productor executiu Gregg Hill i quatre versions, inclosa la de Curtis Fuller.
 
I ja l’acabarem d’escoltar a ella i ells en dos temes seguits
 
3.10.- Woodpecker (Nanami Haruta) 5:25.
4.3.- Algonquin (Curtis Fuller) 4:53.
 
Molt interessants els temes d’aquest disc i aquests el “Woodpecker” de Nanami Haruta, i el darrer “Algonquin” de Curtis Fuller, ideals per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats noia i nois Nanami Haruta, trombó; Michael Dease, trombó, saxo baríton (1,3); Xavier Davis piano; Rodney Whitaker, contrabaix; Ulysses Owens Jr., bateria; Chris Minami, guitarra (11).
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I després d’aquestes magnífiques músiques de la trombonista japonesa sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente.


I seguim amb l’altre disc d’Origin, el del baixista Rodney Whitaker, “Mosaic” (The music of Gregg Hill). Enregistrat, mesclat i masteritzat per Eric Wojahn a Solid Sound Recording Co., Ann Arbor, Michigan. Enregistrat del 9 al 10 de març de 2024. Concepte de disseny de fotografia i portada de Lynne Brown. Disseny i maquetació de la portada per John Bishop. Produït per Gregg Hill i Rodney Whitaker. Amb Terell Stattford, trompeta i fiscorn; Tim Warfield, saxo tenor i soprano; Rick Roe, piano; Rodney Whitaker, contrabaix; Dana Hall, bateria; Rockelle Whitaker, veus (2,5,7,9). Totes les composicions són de Gregg Hill, Gregg Hill Publishing LLC. Arranjat per Rodney Whitaker. Lletres de Rockelle Whitaker (5,7,9), Randy Napoleon (2).
https://originarts.com/recordings/recording.php?TitleID=82912.
 
I aquest és un projecte molt interessant, per la música de Gregg Hill però també pels arranjaments dels seus temes. Afegeixo també a tots els músics que hi participen, tots ells uns cracs. Menció especial a la cantant Rockelle Whitaker segurament la filla del líder de la banda. Dels 10 temes n’hi ha 4 que tenen un tempo més o menys slow, lent. Tenen però alguns canvis rítmics que impedeixen encabir-los en les balades, alguns d’ells amb la veu de la cantant, com són  9 “Stargazer” i  2 “Unknown Ballad”; 4 “Katie's Tune” i 10 “Sunday Special”. La resta ja tenen més vitalitat de tempo, amb ritmes diversos com és 7 “Still life with tuba” de nou amb la veu de la cantant Rockelle i amb Swing posterior a la melodia. I un altre que canta amb un ritme trencat, Latin, és el 5 “Moonscape”.I ves que en tenim un a tot Latin Jazz 6 “Ray Dias”, mentre que el que titula el disc i 1 “Mosaic”, comença delicadament però aviat canviarà a un tempo vital i a tot Swing amb el líder al contrabaix marcant-ne l’entrada. I de nou es percep el so profund del contrabaix de Rodney Whitaker en el tema a tot Swing 3 “Claxilever”. I ja finalment un altre dels vitals és 8 “Sloe Gin Fizz” amb una primera brutal improvisació del líder al contrabaix.
 
Doncs ja els escoltarem en dos temes seguits
 
5.2.- Unknown Ballad (Rodnay Whitaker) 4:57.
6.5.- Moonscape (Rodnay Whitaker) 7:00.
 
Maca aquesta “balada desconeguda”, maco el “Moonscape”, ambdós del líder Rodney Whitaker.
 
"Una classe magistral molt cool... així que si el cor i l'esperit ho senten,  transcendeix totes les fronteres. Coses brutals". Midwest Record. Recentment honrat amb la incorporació a l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències pel seu historial de dècades com a baixista prolífic i preeminent educador de jazz, Rodney Whitaker també continua el seu paper d'intèrpret consumat de música original, sobretot a través d'aquesta fructífera associació amb el compositor Gregg Hill. Mosaic és la quarta col·laboració entre tots dos, i amb la seva vibrant banda, amb la vocalista Rockelle Whitaker, juntament amb el trompetista Terell Stafford, el saxofonista Tim Warfield, el pianista Rick Roe i la bateria Dana Hall, impregnen les composicions fresques i idiosincràtiques de Hill amb molt d'interacció, swing profund, sentit de l'aventura i sensació d'aventura. "La varietat és àmplia i la banda en si pot fer volar una tempesta!". WTJU.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I ja els acabarem d’escoltar en dos temes seguits
 
7.1.- Mosaic (Rodnay Whitaker) 8:21.
8.8.- Sloe Gin Fizz (Rodnay Whitaker) 5:06.
 
I què potents el “Mosaic” i l’”Sloe Gin Fizz”, esclar que del líder Rodney Whitaker ideal per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats noia i nois Terell Stattford, trompeta i fiscorn; Tim Warfield, saxo tenor i soprano; Rick Roe, piano; Rodney Whitaker, contrabaix; Dana Hall, bateria; Rockelle Whitaker, veus (2,5,7,9).


I ja acabarem el programa d’avui amb el disc d’OA2 Records, amb Ben Markley, Tell the Truth”. Enregistrat, mesclat i masteritzat per Greg Heimbecker a la University of Northern Colorado, Greeley, CO. Enregistrat el 27 de febrer de 2024. Foto de la banda de Marlon Rissatto. Pintura de portada de Steve Johnson. Disseny i maquetació de la portada per John Bishop. Produït per Ben Markley. Amb Ben Markley, piano; Steve Kovalcheck,  guitarra; Wil Swindler, saxo alt; Rodney Whitaker, contrabaix; Kyle Swan,  bateria.
https://originarts.com/oa2/recordings/recording.php?TitleID=22237.
 
I aquest projecte té 8 temes on majorment dominen els tempos vitals si n’exceptuem un parell, el primer una preciosa baladeta a tot vals 7 “The Picture Outside My Window”. Un pèl més viu és el bonic tema 6 “It's Spoken Spokane” de més de 9 minuts i de nou amb ritmes així com trencats i posteriors moments a tot Swing. A partir d’ara, el tempo ja serà vital en tots els temes, tot i tenir també ritmes Latin, trencats i diversos com és el cas de 2 “Tuesday Morning Feeling” iniciat així i a tot Swing a la B del tema i a les improvisacions. També és així en els inicis el 3 “Don't Bring It Up”, i a tot Swing en les impros. I sí que hi ha un Blues en aquest disc, sí, i és el 4 “Snowy Range Blues”, també amb diversitat rítmica als inicis del tema i Swing posterior. I el tempo puja una mica més en els tres temes restants com és el cas del 5 “Spencer's Mood”; també el  8 “Rimshot” és així, i aquest amb una melodia amb aires un tan folklòrics, coses que canviaran en les improvisacions on el Swing serà brutal pel tempo i Walking del sempitern baixista Whitaker del programa d’avui. I així de vital és el darrer tema, el que titula l’àlbum 1 “Tell the Truth” i Swing brutal ja en la primera improvisació del saxo alt.
 
I ja els començarem escoltant en dos temes seguits...
 
9.8.- Tuesday Morning Feeling (Ben Markley) 8:03.
10.4 Snowy Range Blues (Ben Markley)  7:15.
 
I què macos “Tuesday Morning Feeling” i “Snowy Range Blues”, ambdós del líder Ben Markley.
 
"Grooves profunds, swing dolç i interacció dinàmica... Aquest àlbum és una d'aquestes joies brillants i directes que poden convertir els fans del pop en acòlits de jazz". - Downbeat. Amb els seus dos aclamats enregistraments de big band i sessions de quartet amb els saxofonistes Joel Frahm i Greg Osby, el pianista/compositor Ben Markley ha anat construint constantment una discografia important des del seu debut a OA2 el 2008. Tenint en compte els punts forts dels seus companys artistes, Markley sempre ha escrit específicament per a la sessió, i "Tell the Truth" no és diferent. Compost per ressaltar els currículums durs de la secció rítmica —amb el baixista Rodney Whitaker i el bateria Kyle Swan—, Markley ret homenatge a les sessions dels quintets de Blue Note dels anys 60, però lliura el paper habitual de trompeta al guitarrista Steve Kovalcheck, juntament amb el saxofonista alt Wil Swindler, al capdavant. "Markley, la seva composició és exemplar, els seus solos tan lírics i lògics com dels seus models a seguir, Cedar Walton i Bill Evans". All That Jazz.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I ja els acabarem d’escoltar en dos temes seguits..
 
11.5.- Spencer’s Mood (Ben Markley) 5:17.
12.1.- Tell the Truth (Ben Markley) 5:39.
 
Bé, doncs amb aquests temes, hem acabat el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi o sigui que felicitats nois Ben Markley, piano; Steve Kovalcheck,  guitarra; Wil Swindler, saxo alt; Rodney Whitaker, contrabaix; Kyle Swan,  bateria.  
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
 https://llibreriabyron.com/calendari/
Nova Jazz Cava: Terrassa
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 25 d’abril que tindrem a la cantant de Toulouse, Manel Chenity & Enrique Heredia Quartet en un esdeveniment organitzat des del Jazz Club Sant Vicenç i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i per això amb l’entrada gratuïta.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 628 - FSR: Chico Hamilton 5tet 1958-1959; Al Grey & Billy Mitchell 1962; Geni Barry 1999-2016, dimecres 5 de març 2025.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del programa:
 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I de nou un programa dedicat a la nostre estimada editorial, Fresh Sound Records i avui recuperant dos CDs reeditats per Jordi Pujol a més de recuperar gravacions en directe de fa algun temps del gran Geni  Barry i per això “Looking Back Again – Live Recordings!”. Els dos reeditats són els de Al Grey – Billy Mitchell, “Studio Recordings” i el magnífic doble CD del Chico Hamilton Quintet, “1958-1959 Complete Studio Sessions”.

 
Començarem amb el doble CD de Chico Hamilton Quintet, “1958-1959 Complete Studio Sessions”. I el primer CD es va gravar a Radio Recorders  Hollywood el 26 i 27 d’octubre i el 20 i 30 de desembre de 1958 on hi hagué: Eric Dolphy (as, bc), Dennis Budimir (g), Nathan Gershman (cello), Wyatt Ruther (b) i Chico Hamilton (d), String Orchestra (9 violins, 3 violes, 3 violoncels) dirigida per Fred Katz i temes del #7 a l’11.
 
https://www.freshsoundrecords.com/chico-hamilton-albums/5003-complete-studio-sessions-featuring-eric-dolphy-2-cd-set.html.
 
Chico Hamilton, un músic d'una visió i una comprensió extraordinàries, sabia els riscos que corren les petites bandes de jazz quan entren en els àmbits anomenats clàssics. Així que va solucionar el problema en gran part seleccionant els seus homes i materials amb extrema precaució i perspicàcia rara. Als talents especials del guitarrista Dennis Budimir i el violoncel·lista Nathan Gershman, el líder va afegir dues veus individuals i especialitzades, una de jazz i una altra d'orientació clàssica, però ambdues molt flexibles. I en Eric Dolphy va incloure un instrumentista notable, on el domini de tots els vents i el llenguatge musical anava des de Hodges fins a Parker. Dolphy va ser especialment destacat en aquesta tercera versió del quintet de Hamilton. Va entendre a fons els conceptes dispars de to, tot i que sovint s'oposen a aquells que tracten tant el jazz com les tècniques legítimes. Aquest conjunt és, en essència, un resum de l'evolució que havia viscut el quintet de Chico Hamilton abans d'arribar al final del seu temps com a grup de treball.
 
I ja els començarem escoltant en dos delicats i preciosos temes seguits  anomenats...
 
1.1.15.- Nature By Emerson (Fred Katz) 5:03.
2.1.1.- Pottys Ville USA (Bill Potts) 5:45.
 
I què maco aquest tema “Nature by Emerson” de Fred Katz i quina delicadesa d’interpretació del genial i irrepetible Eric Dolphy, amb un so del seu saxo alt molt melòdic, molt tendre, cosa que ha canviat en la seva més que brutal improvisació. De com improvisa Dolphy ja n’aniré parlant, que l’escoltarem abastament.  Preciosa melodia, preciós tema que han fet ell a l’alto, la guitarra de Budimir, el contrabaix de Ruther i el violoncel de Gershman, amb el líder Hamilton amb les suaus escombretes de la seva bateria, bonic tema per començar-los a escoltar.
 
I sí que “Pottys Ville USA” de Bill Potts ha estat també magnífic. Músiques aquestes molt contingudes, fetes amb molta delicadesa. Recordeu que en aquella època, el Jazz que es feia era divers, sí, però amb tralles potents a tot Bop, Hard Bop, i ja amb les primeres incursions del Jazz d’Avantguarda. I per contra, aquestes eren força delicades. Esclar que parlo de les melodies i arranjaments fets de ben segur pel líder Hamilton, car, a les improvisacions, la cosa canvia, i de nou amb un increïble solo de Dolphy. Budimir a la guitarra ens ha mostrat quin tros de guitarrista va ser, i també un bon solo amb el contrabaix fet pel Wyatt Ruther. Gran tema de nou d’aquests súper “mostrus”.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I seguim amb aquest deliciós disc del 1958, ja veieu quin goig de músiques que varen fer tots ells, tot i escoltant-los també en dos temes seguits anomenats...
 
3.1.17.- Gongs East (Chico Hamilton) 4:53.
4.1.6.- Under Paris Skies (Giraud & Drejac) 4:33.
 
I què gran Eric Dolphy en el “Gong East” amb el clarinet baix. I quina composició més sorprenent pels diversos canvis rítmics que ha tingut, i també per com és la pròpia melodia. Iniciat amb el Gong de Chico i ja la línia de baixos amb el contrabaix de Ruther, el cello de Gershman i ja una melodia feta quasi a cops de ritme, amb un motiu principal que han repetit. I ja el Swing i el solo increïble de Dolphy al clarinet baix, ell, incommensurable. I com la bateria del líder Hamilton ha agafat les regnes rítmiques del tema. De nou el motiu principal amb el contrabaix i els cops de melodia, i de nou Swing i solo, ara amb l’excelsa guitarra de Dennis Budimir. Amb quina delicadesa que ho ha fet, i mestria, per descomptat. Uns moments increïbles els dels dos solistes, Dolphy i Budimir, i què maco el final amb el cello fent vibrar les seves cordes acabant de nou amb el Gong. Brutal.
 
I de nou Dolhpy amb el saxo alt, amb un so molt contingut i melòdic fent la bonica melodia del “Under Paris Skies”, “Sota el Cel de París”. El tema té ja un tempo més viu apareixent el Swing en la improvisació brillant del poc conegut guitarrista, el grandíssim Dennis Budimir. I el Swing gràcies al “Walking” del baixista Ruther els ha fet caminar, també amb la bateria del líder, esclar. I després, el brutal solo de Dolphy al saxo alt, ell increïble. Ara sí que s’ha esplaiat a dojo, amb velocitat increïble de fraseig, escoltant-se totes les notes, cosa súper difícil de fer. Però és que ell tenia una gran tècnica interpretativa, a l’abast de pocs. I després, uns moments molt macos de “soli” fet pels dos solistes, escombretes de Hamilton i melodia d’aquest “Under Paris Skies”.

 
I seguirem amb alguns temes del segon CD, que es va gravar a Radio Recorders  Hollywood el 6 de gener (#1, 2) i el 25 de juny (#15 a 17), i als Capitol Tower Studios  el 19 de maig (#3 a 14) de 1959 on hi hagué: Eric Dolphy (as), Dennis Budimir (g), Nathan Gershman (cello), Wyatt Ruther, Ralph Pena (b), (#13, 14) i Chico Hamilton (d),
 
I d’aquest compacte escoltarem alguns temes, també, com ara aquests dos seguits i anomenats.....
 
5.2.8.- Champs Elysees (Gerald Wiggins ) 2:31.
6.2.11.- Frou Frou (Lester Young ) 3:21.
 
I un altre molt bonic tema curtet amb una melodia molt delicada, la dels “Champs Elysees”. El canvi tonal del pont ha estat increïble. Però ai las com ha canviat la moguda sonora en el solo de l’increïble Eric Dolphy. Brutal és poc, car va ser un geni de la música, com a intèrpret, car com a compositor, no es va lluir tant. Un Swing magnífic pels de la base rítmica, contrabaix sobretot, guitarra i escombretes, han servit en safata una sòlida base per a lluïment del solista.
 
I el “Frou Frou” de Lester Young ha estat també força sorprenent, per la qüestió rítmica, bàsicament, però també per la melodia. I de nou, brutalitat de canvi rítmic a tot Swing en el més que brutal solo de Dolphy al saxo alt. Per sota una línia de cordes amb el cello, i després uns moments súper amb els mestres de les cordes, i també amb el gran solo del guitarrista Budimir. Aquí, el líder Chico Hamilton ha fet de la seva rítmica tota una obra d’art, molt delicada, per cert. Gran tema poc escoltat del gran Lester Young potser per la seva dificultat interpretativa.


Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I un parell de meravelles més d’aquest segon CD són aquestes, i ja per deixar-los d’escoltar..
 
7.2.16.- Newport News (Kenny Dorham) 4:36.
8.2.5.- Fat Mouth (Vance) 2:57.
 
I sí que el “Newport News” ens ha impressionat, tema poc interpretat del gran Kenny Dorham. Una melodia un tant entremaliada, un ritme canviant a Swing en el pont, mentre que ha estat a Latin en les As del tema. I sí que el Swing pel “Walking” del baixista Ruther ha estat brutal, i per això Dolphy ha volat en la seva improvisació al saxo alt. De nou increïble tècnica, gust musical, el seu propi i únic. També Budimir a la guitarra ha brillat per la seva nítida tècnica i fraseig, tocant la guitarra “pelada”, que aleshores no hi havia efectes electrònics.
 
I ja per acabar d’escoltar-los ha esta la mar de bé fer-ho en aquest curtet però molt vital tema de Vance , el “Fat Mouth”, “Morro gros”. I si la melodia del tema ha estat entremaliada, més encara ho ha estat la improvisació increïble de l’estimat Eric Dolphy. La base rítmica ha estat de nou increïble amb un suport, amb un coixí magnífic pels solistes. I també Budimir ha arribat al cel amb la seva guitarra. Quin solo més precís, quina tècnica més depurada. Moments estel·lars, tot i que curtets pel líder a la bateria, el gran Chico Hamilton, que va saber barrejar dos gran solistes amb una base rítmica sòlida per conjuminar aquestes magnífiques músiques.


I ja deixarem aquest magnífic quintet liderat per Chico Hamilton i esclar que també hem tingut el gran goig d’escoltar a l’inimitable Eric Dolphy. I ja per seguir amb l’altre CD recuperat per Jordi Pujol el de l’Al Grey – Billy Mitchell, “Studio Recordings”. Amb tots els músics que són Dave Burns, trompeta; Al Gray, trombó; Billy Mitchell, saxo tenor; Calvin Newborn, guitarra; Bobby Hutcherson, vibràfon; Floyd Morris, Earl Washington, piano; Herman Wright, contrabaix; Eddie Williams, Otis "Candy" Finch, bateria i Philip Thomas, congues. Aquesta recopilació ha estat produïda per a la publicació de CD de Jordi Pujol, © 2023 per Fresh Sound Records, estèreo · remastered digitalment de 24 bits per a Blue Moon Discogràfiques, S.L. Enregistraments originals produïts per Ralph Bass (#1-5), Esmond Edwards (#6-12), desconegut (#13). Notes originals de folre de Sid McCoy & Del Shields. Noves notes de folre escrites per Jordi Pujol.  
https://www.freshsoundrecords.com/al-grey-billy-mitchell-albums/56638-studio-recordings.html.
 
I ja els començarem escoltant en temes i Músics i Pistes #6-12: Dave Burns, trompeta; Al Gray, Trombó; Billy Mitchell, saxo tenor; Bobby Hutcherson, Vibràfon; Earl Washington, piano; Herman Wright, contrabaix; Otis “Candy” Finch, bateria; Philip Thomas,  Congues. Enregistrat a Ter Mar Recording Studio, Chicago, 1 de novembre de 1962, en els temes...
 
9.6.- Blues in The Night (H. Arlen- J. Mercer) 5:18.
10.11.- Night and Day (Cole Porter) 4:26.
 
I res que, hem passat de les músiques elaborades dels dos CDs de Chico Hamilton, 1958-1959 a aquestes a tot Mainstream, les del duet Al Grey – Billy Mitchell, 1962. I sí, quin brutal Blues el primer tema “Blues in The Night” de Harold Arlen, amb la seva la música que sí hem escoltat. Swing contingut en un tema a tempo mèdium ideal per notar aquest feeling. I la melodia l’ha fet el trombó de Gray i a moments a duet amb el saxo tenor de Mitchell, però vaja, Gray ha fet quasi tota la feina melòdica, i també en el Pont del tema. I ja les improvisacions i la primera la seva, amb tot el suport dels altres vents, trompeta i saxo tenor. I sí que es noten la mar de bé les congues de Thomas i la resta de companys de la base rítmica amb el contingut Walking de Wright al contrabaix. I també Mitchell ha fet la seva improvisació, amb un fraseig Mainstream claríssim, amb un bon so, robust, i elegància.
 
I què vital el “Night and Day” de Cole Porter, i ja amb el vibràfon del gran Bobby Hutcherson, mestre i amic de l’estimat Geni Barry que després escoltarem. I de nou les percussions en aquest tema arranjat a tot Latin Jazz amb una melodia feta pel trombó de Gray, força càlid, el seu so. Més punyent en el pont però igualment força contingut. Brillantor en el solo de Hutcherson, alhora que mestria inqüestionable la d’aquest geni del vibràfon. Moments solistes compartits amb la trompeta amb sordina de Burns, el trombó de Mitchell, ell també en el pont i la darrera A del tema. Moments del piano de Washington i ja amb un final que en un directe s’allargassaria segons públic i músics.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
Els camins musicals d'Al Gray i Billy Mitchell es van creuar per primera vegada en diverses bandes liderades per destacats líders del jazz. Després de perseguir esforços musicals separats, el destí els va tornar a unir a l'emocionant Big Band de Count Basie a finals de la dècada de 1950, on es van convertir en membres clau de la banda. El seu temps amb Basie va durar fins a finals de 1960 quan van decidir traçar el seu propi rumb i co-dirigir un sextet impressionant. En aquestes dues sessions del 1962, sota el lideratge de Grey, el grup es va convertir en un septet amb el pianista Floyd Morris unint-se a la primera sessió i el pianista Earl Washington a la segona. La primera línia, el “Front Line” amb Gray i Mitchell, també incloïa el trompetista Dave Burns i l'excepcional aleshores jove vibrafonista Bobby Hutcherson. Completant la formació el fort baixista Herman Wright i el vigorós bateria Eddie Williams.

 
Pistes #1-5, cara A de l'àlbum "Snap Your Fingers" (Argo LPS 700).
Pistes #6-12, de l'àlbum "Night Song" (Argo LPS 711).
Pista #13, del single Argo 5421 Al Grey-Billy Mitchell Single 5421.
Pista #13: Al Gray, Trombone i Billy Mitchell, tenor Sax; amb Dave Burns, trompeta; Bobby Hutcherson, Vibes; Floyd Morris, piano; Calvin Newborn, guitarra; Herman Wright, contrabaix; Eddy Williams, bateria.
Enregistrat a Chicago, 1962.
 
I ja els acabarem d’escoltar amb temes i músics i pistes #1-5: Dave Burns, trompeta; Al Gray, Trombó; Billy Mitchell, saxo tenor; Bobby Hutcherson, Vibes; Floyd Morris, piano; Herman Wright, contrabaix; Eddie Williams, bateria. Enregistrat a Ter Mar Recording Studio, Chicago, el 19 de febrer de 1962, i temes anomenats..
 
11.5.- On Green Dolphin Street (Kaper-Washington) 4:20.
12.4.- R.B.Q. (Gene Kee) 4:58.
 
I què maco aquest “On Green Dolphin Street”, interpretat com tothom sol fer, amb les As a Latin i el Pont a tot Swing; i també fent les improvisacions a tot Swing. Iniciat amb un “Vamp” i notes del baix i la rítmica de la bateria de Williams, i ja la melodia en les As del vibràfon de Hutcherson, mentre que en el pont l’han fet els vents. I ja la primera improvisació a càrrec del mestre del vibràfon Hard Bop, el gran Bobby Hutcherson. Precisió, delicadesa, brillantor sonora i una gran demostració de tècnica i bon gust en un solo de llibre que ell ens ha fet. S’ha esplaiat la mar de bé fent quatre “chorus” del tema, estona suficient per gaudir-lo, per valorar-lo com qui va ser el millor vibrafonista modern del Jazz. Després un “soli” dels vents amb el vibràfon, per ja encarar el final tot i recuperant la melodia del tema, on Bobby Hutcherson n’ha estat l’indiscutible protagonista.
 
I què impressionat el “R.B.Q.” per ja deixar-los d’escoltar, en un tema allunyat una mica del bàsic “Mainstream” i tema més Hard Bop. El Swing ha estat brutal, el del baixista Wright, on de nou el gran Bobby Hutcherson ha fet de les seves. Iniciat amb la línia de baixos per Wright i ja la melodia feta pels vents líders, saxo tenor Billy Mitchell i trombó Al Gray, i de nou més melodia  amb la trompeta de Burns. I sí que el gran Hutcherson ens ha enlluernat de nou en la seva improvisació. Els vents han estat al seu darrere fent-li un coixí i després fent un “Soli” brutal. I quin canvi més delicat tot i apareixent el saxo tenor de Mitchell ell amb només el contrabaix de Wright, primer contingut, i després amb tota la trempera dels altres vents. Els altres companys, hi han estat però molt soterrats. Després han aparegut amb consistència. Bon solo de la trompeta de Burns aquest, com els altres vents, bastant desconeguts pel gran públic. Brutal solo del trombonista Gray, increïble interpretació, amb un Williams a la bateria força present, brutal tema per ja deixar-los d’escoltar.
 
Les cinc primeres seleccions són de l'àlbum "Snap your Fingers". L'enfocament musical del septet emfatitzava el hard swing amb un toc d'exuberància despreocupada, humor i un retorn conscient als fonaments del swing saludable, divertit i espontani, alhora que incorporava actualitzacions. Gray estava en bona forma de fer sonar el trombó i també a través de la seva sordina, i sonant també de manera oberta i relliscosa. A l'encantadora balada “Just Waiting” de Melba Liston, Mitchell la interpreta d'una manera meravellosament relaxada i suau. La segona sessió inclou l'àlbum "Night Song", en el qual el gran tromboniste d'espatlles amples de Grey s'arrossega delicadament per totes les cançons. Mitchell, que té un paper relativament menor a l'àlbum, és provocador sempre que apareix. A la cançó “Stardust”, ofereix un vers preciós que prepara l'escenari per a un excel·lent solo de Grey, al qual segueix una brillant trompeta amb sordina de Burns. Earl Washington, per la seva banda, brilla en el seu únic solo a “Stella de Starlight”. L'últim tema, “Dirty Low Down Blues”, es va publicar només en un senzill, sense detalls de personal. Aquest conjunt demostra que Gray i Mitchell eren bons músics de jazz establerts, l'amistat i la col·laboració musical dels quals van deixar una empremta indeleble en la història del jazz. —Jordi Pujol.


I ja encarem el final del programa i ara fent una passa endavant pel que fa gravacions del disc però també amb una mirada al passat, i per això aquest disc de l’estimat  Geni Barry es diu “Looking Back Again – Live Recordings!”. Amb Geni Barry, vibràfon; John Dubuclet, trombó; Matthew Simon, Dan Posen, Lluis Figuerola, Dennis Hernandez, trompetes; Enric Mestre, Josep Tro, trombons: Sergi Vergés, trombó baix; Alfons Carrascosa, Carlos Nostro, saxo alt; Eladio Reinon, Xavi Figuerola, saxo tenor; Joan Chamorro, saxo baríton; Xavier Algans, German Kucich, Albert Bover, José Alberto Medina, piano; Dave Mitchell, guitarra; Nono Fernández, Pedro Martin, Marco Lohikari, Jordi Gaspar, contrabaix; Pau Bombardó, Carlos González, Aldo Caviglia, bateria. Masteritzat per Fosi Barry. Fotos de Victoria Ibars i Oriol Arnau (portada). Produït per Geni Barry. Productor executiu: Jordi Pujol. Aquesta gravació de so © 2024 de Fresh Sound Records, per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L.
https://www.freshsoundrecords.com/geni-barry-albums/57456-looking-back-again-live-recordings.html.
 
Aquest segon àlbum de Geni Barry, mirant enrere de nou!, continua el primer volum com a recopilació d’enregistraments en directe des del 1999 fins al 2016. Un deixeble de les llegendes del jazz com Tete Montoliu i Bobby Hutcherson, Barry mostra les seves habilitats excepcionals com a vibrafonista, actuant al llarg d’una gamma de formacions que van col·laborar amb ell en tota la seva carrera professional. L’àlbum presenta un repertori de peces de Jazz Greats, cadascun interpretat amb el toc únic de Barry. Barry ha tocat a nombrosos festivals nacionals i internacionals, guanyant aclamacions tant per part de crítics com de públics. Ell estén el cor gràcies als músics que es van unir a ell en aquests enregistraments i que van ajudar a donar vida a aquest àlbum.
 
I ves per on que en aquest CD hi tenim 11 temes magnífics, alguns dels quals a tempo de preciosa balada com és el cas del tema de Victor Young “My Foolish Heart”. També és així de delicat el tema de Michel Legrand “What Are You Doing The Rest Of Your Life?”. Una mica vitals són el “You Know I Care” de Duke Pearson, el  del seu estimat amic i mestre Bobby Hutcherson “Little B’s Poem” i la seva composició dedicada a la seva estimada “Victòria”. I ja els que queden ja van a un bon tempo com és el cas del “Bolivia” de Cedar Walton. També el tema propi de Geni Barry és així de viu, “Fuga en el Hospital”. I encara més vius són els dos temes  de Miles Davis “Seven Steps to Heaven” i “Solar”, aquest a duo amb l’Albert. I ja els que dos que queden són els que va enregistrar amb la The Big Band Jazz Terrassa “Samba Dees Codda Do It” i el primer track “Cottontail” de Duke Ellington.

 
I els Músics en #6: Geny Barry Trio: Genny Barry, vibràfon; Albert Bover, piano; Marco Lohikari, contrabaix. Enregistrat en directe a Can Deu per Semfusa, Barcelona, ​​22 d'abril de 2014. I els escoltarem en el tema propi dedicat a Victòria i amb aquesta formació.
 
13.6.- Victoria (Geni Barry) 8:00.
 
I què bé haver escoltat el vibràfon de Hutcherson i ara haver-ho fet amb el de l’estimat Geni Barry, ell que en va ser alumne, també acompanyant-lo a ell i a Tete Montoliu en una gira que van fer per Europa. I aquest “Victoria” ha estat molt maco, i també a tot Swing, i ara amb en Marko Lohikari i el pianíssim del gran Albert Bover. Melodia i ja la improvisació increïble del més fidel alumne de Hutcherson a l’estat espanyol. Les seves anades amunt i avall del vibràfon, la seva peculiar gestió de les harmonies quan ell improvisa, el fan únic en aquest instrument, aquí. Tres mestres en els seus respectius instruments, com l’Albert al piano que ens ha deixat clavats a la cadira, on ja hi érem després d’escoltar a Geni, fent Bover un magistral solo, amb moments que ha marxat una mica amb sons d’aquells que fan mal, fora de l’harmonia. Tema de nou i final, amb en Lohikari havent fet la tasca d’acompanyar-los, cosa que ha fet la mar de bé.
 
Músics en #7: Geni Barry Trio: Geni Barry, Vibràfon; Jose Alberto Medina, piano; Jordi Gaspar, contrabaix. Enregistrat a Estudio Rosazul, Barcelona, ​​el 15 de novembre de 2010.

 
Músics en #8-10: Geni Barry Duo (#10) i Quartet: Geni Barry, Vibràfon; Albert Bover, piano; Jordi Gaspar, contrabaix; Aldo Caviglia, bateria. Enregistrat en directe a Jamboree per Joan Melero, pel programa de ràdio "Homenatge A Bobby Hutcherson", Barcelona, ​​22 de novembre de 2016.
 
I seguirem amb temes on hi ha els Músics en #2-5: Geni Barry Quartet: Genny Barry, vibràfon; German Kucich, piano; Pedro Martin, contrabaix; Carlos Gonzalez, bateria. Enregistrat en directe a Galileu Galilei, programa de televisió "Jazz en España", Madrid, 18 de gener de 1999 i els temes anomenats..
 
14.2.- Bolivia (Cedar Walton) 5:43.
15.5.- Seven Steps to Heaven (Miles Davis) 4:31.
 
I "Bolivia" es va gravar per primera vegada a l'àlbum de Cedar Walton “Eastern Rebellion” publicat per Timeless el 1976 amb ell mateix al piano, George Coleman al saxo tenor, Sam Jones al contrabaix i Billy Higgins a la bateria.


I quin gran tema de Cedar Walton i quines grans interpretacions de tots quatre, un quartet que va estar tocant a Madrid i ja després enregistrar uns quants temes, com aquest “Bolivia” de Walton. Un tema reconegut sempre per la línia de baixos inicial, què és la que domina durant tot el tema. I ja la melodia, que és força entremaliada, i més encara la part B del tema, amb un canvi tonal i rítmic més que evident. I ja les improvisacions, la primera la de Geni al vibràfon. Mestria es poc, la que té Geni en els moments solistes, on brilla per les seves notes fora de context harmònic, sovint, aquelles que fan mal, diu ell. En aquest solo ha estat però més a lloc, seguint les harmonies que sovint ell ha modificat prèviament, respecte les originals. I sempre diu que Geman Kucich és el Bover de Madrid. I sí que el van acompanyar un trio de cracs, i German al capdavant d’aquest trio, havent fet un molt bon solo, com també han estat genials Pablo Martin al contrabaix i Carlos González  a la bateria.
 

I el “Seven Steps to Heaven” ha estat brutal, aquest tema de Miles Davis i diuen que també de Victor Feldman, tema encabit en l’àlbum homònim de Davis publicat per Columbia el 1963. De nou un tema on el contrabaix ens dóna la pauta de com anirà tot plegat. Una melodia a la A marcada per la rítmica Latin i ja el Swing a la B o el pont del tema. I el Swing ja no ens ha abandonat, car la primera i increïble improvisació ha estat de la mà del líder Barry, deixant-nos bocabadats per la seva velocitat d’execució alhora per la seva gran tècnica i llenguatge a tot Bobby Hutcherson. Els de la base rítmica li han donat tot el seu suport amb un Swing increïble pel Walking-Running del baixista Martin, brutal ell. També Kucich al piano ha brillat per la seva velocitat de fraseig, alhora que delicadesa interpretativa, acaronant les tecles del piano, i executant un brutal solo. I ja de nou motiu i línia de baixos per ja recuperar la melodia i acabar-lo suaument, havent escoltat els aplaudiments del públic, car va ser un enregistrament en directe a l’estudi.

 
I acabarem d’escoltar-los amb un dels dos temes enregistrats a Jazz Terrassa:
Músics en #1 i 11: Geni Barry & Big Band Jazz Terrassa: John Dubuclet, director i trombó; Matthew Simon, Dan Posen, Lluis Figuerola, Dennis Hernandez, Trompetes; Enric Mestre, Josep Tro, Trombons; Sergi Vergés, trombó baix; Alfons Carrasosa, Carlos Nostra, saxo alt; Eladio Reinon, Xavi Figuerola, saxo tenor; Joan Chamorro, saxo baríton; Dave Mitchell, guitarra; Xavier Algans, piano; Geni Barry, vibràfon; Nono Fernandez, contrabaix; Pau Bombardó, bateria. Enregistrat en directe a Jazz Cava Terrassa, el 16 d'octubre de 2004.
 
I amb el tema de Duke Ellington per ja acabar el programa d’avui, anomenat...
 
16.1.- Cottontail (Duke Ellington) 5:28.
 
I quin goig de tema per ja acabar-los d’escoltar i nosaltres acabar el programa d’avui. Brutal Swing, gran tema de Ellington, una Intro a càrrec dels vents molt potent, i ja la melodia amb vents i vibràfon, tots plegats. Un pont amb canvi tonal i amb la trompeta de Matthew Simon, i ja el primer i brutal solo de Dave Mitchell  a la guitarra, el bo d’en Dave que va decidir tornar als EEUU, per la qual cosa el trobem a faltar. Després d’ell, de nou Geni Barry amb una brutal demostració de mestria solista, passejant-se amunt i avall pel seu vibràfon, tocant les notes més adequades, tot i que algunes estiguin fora d’òrbita. I ells dos s’han estat una bona estona compartint improvisacions, alternant-se tots dos. I hem escoltat el saxo tenor de l’Eladio Reinón i el piano d’en Xavi Algans. I després d’aquests llargs moments solistes, tota la colla de vents han fet un “Soli” increïble, en un arranjament fet pel que serà el JazzTerrasMan d’enguany, el bo de John Dubuclet qui dirigí aquesta Big Band durant una bona colla d’anys. I quin final més brutal, més impressionant per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats Geni Barry i resta de companys, que en són molts, tema ideal per ja acabar el programa i com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
 https://llibreriabyron.com/calendari/
Nova Jazz Cava: Terrassa
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja aquest divendres 7 de març, on  tindrem a l’Ignasi Terraza i convidat, en un esdeveniment organitzat des del Jazz Club Sant Vicenç i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i per això amb l’entrada gratuïta. Us hi esperem a partir de les 22h.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 627: Mila Trani, Libérica - Manel Fortià, Rafa Aceves Trio i Juan de Diego Grebalariak, dimecres 26 de febrer de 2025.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del programa:



Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I el programa d’avui estarà dedicat a Segell Microscopi, amb el nou Libérica del Manel Fortià i el seu "Alé  - Iberian Chants" i amb Mila Trani, "Menta Selvatica". També tindrem la música que publica ErrabalJazz amb l'"EMEKI" de Rafa Aceves Trio i el nou Juan de Diego Grebalariak, "Azken Uda", i de nou amb un micro conte de Carme de la Fuente.


Començaré amb la música selvàtica de l’italiana Mila Trani, "Menta Selvatica". Gravat per Marc Piña a l’estudi El Local de Girona. Mesclat i masteritzat per Ferran Conangla.  Amb Mila Trani: veu, lletres, música i arranjaments. Bartolomeo Barenghi: guitarra, tiple i arranjaments. Sandrine Robilliard: violoncel. Martí Hosta: percussions. Pau Lligadas: baix i contrabaix a 'Menta Selvatica', 'Essenza', 'Sorella malinconia' i 'Senza sfiorire'. Lluna Aragón: violí a 'Sorella malinconia' i 'Senza sfiorire'. Christos Barbas: ney a 'Menta selvatica'. Ana Rossi: veu a 'Lontano'.
 
“Menta selvatica” està inspirada en una planta d’arrels mitològiques i poders curatius, i és un viatge sonor que explora una feminitat en constant evolució a través de mites, rituals i encanteris d’amor. Gràcies a la versatilitat de la veu de Mila Trani i a la producció, al costat de músics destacats de l’escena world music catalana, l’àlbum es presenta com una experiència multifacètica en què diversos llenguatges musicals s’entrellacen amb fluïdesa i naturalitat. La seva composició sintetitza un viatge artístic guiat per la curiositat i l’exploració de gèneres musicals i vocalitats provinents de diferents cultures. El projecte explora sonoritats del Mediterrani, ritmes caribenys i atmosferes que evoquen el flamenc i el fado, tot això impregnat d’un profund amor pel folklore italià. Aquest últim és reinterpretat amb una sensibilitat que ressalta el fort component dramàtic i teatral característic de la seva tradició. El jazz, com a fil conductor entre els músics, es manifesta en la improvisació i en la interacció dinàmica entre els instruments, generant un diàleg constant i enriquidor que dona vida a cada interpretació.
 
I ja els començarem escoltant a ella i a ells en la preciosa cançó anomenada...
 
1. 2.- Sorella Malinconia (Mila Trani) 4:48.
 
I “Sorella malinconia” va ser el primer senzill de l’àlbum, i és una exploració de la melancolia, un sentiment universal i profundament humà. Inspirada en un viatge interior i en la commovedora bellesa de Lisboa, la cançó recorre un camí emocional que, tot i ser dolorós, condueix cap a l’acceptació i la consciència. La peça reflexiona sobre la 'saudade' com una oportunitat per explorar el món interior, equilibrant el record i el desig. Les sonoritats de bolero, escollides per la seva intemporalitat, reforcen aquesta connexió emocional universal. L’arranjament de cordes de Bartolomeo Barenghi afegeix una dimensió encara més poètica al tema. 
 
I quina veu més maca la d’aquesta cantant italiana Mila Trani que s’està per casa nostra, alhora que bonica cançó emmarcada en el país del “fado”, a tot boleret i amb tota la “saudade”. I què maca la guitarra de Bart Barenghi i el violí de Lluna Aragón, preciós tema per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I “Menta selvatica”, amb influències de ritmes afrobrasilers i afrocubans, aquesta cançó porta la veu a transitar per terrenys que oscil·len entre la música àrab i la rumba. La menta, carregada de simbolismes històrics i mítics, es presenta aquí com un element sanador. En la pràctica del tarantisme, es feia servir com a remei calmant durant rituals catàrtics entre música i danses frenètiques. La peça és un viatge oníric que connecta el supersticiós amb l’ancestral, construint un relat que evoca imatges de l’inconscient col·lectiu i significats universals.
 
I un altre tema és 'Tupanara'. Inspirada en un personatge familiar transformat en caricatura, la cançó aborda la figura d’una madrastra distant emocionalment, que encarna ambició i vanitat insaciable. Nascuda com un exercici per exorcitzar les ferides familiars, aquesta peça fusiona sonoritats balcàniques amb el teatre-cançó italià, obrint nous horitzons per a l’exploració vocal.


I encara amb el primer track i anomenat...
 
2.1.- Avorio (Mila Trani) 3:52.
 
I ves que “Avorio” és una peça que combina les influències del jazz i els ritmes afro, concretament el maloya de l’illa de la Reunió, amb una atmosfera profundament arrelada en l’univers andalús, on la guitarra i el caixó tenen un paper central. La cançó relata un amor homosexual que la protagonista s’atreveix a viure, superant els seus conflictes interns i abraçant el seu desig amb valentia. És una instantània poètica de dues persones que, impulsades per l’atracció, decideixen deixar enrere la por al judici i lliurar-se a la seva veritat.
 
Doncs sí que ha estat interessant aquest tema, i com l’han començat amb les veus percusives i les percussions de Martí Hosta, conjuntament amb els més baixos del violoncel de Sandrine, i la rítmica de Barenghi. I el final ha estat brutal, amb ella a la veu i la guitarra de Bart. Una composició amb clares diferències harmòniques corresponents a les parts del tema, coses de l’estructura del tema. Un tema curtet on la seva veu, que ella s’ha doblat, ha estat la vertadera protagonista, des de l’inici fins el final a duet amb en Bart Barenghi.
 
I més precioses cançons són aquestes:
'Senza sfiorire'. Un delicat vals que narra el dolor de descobrir com les il·lusions xoquen amb la realitat i la nostra incapacitat per escoltar les veritats reveladores. La cançó desplega una veu que transita entre el líric i el fado, creant un univers sonor íntim i commovedor.
 
'Sentimiento'. Una versió de la icònica cançó d’Avion Travel, escollida per la seva singularitat i pel profund respecte cap al grup italià. La peça retrata músics a la recerca d’inspiració, guiats pel sentiment, navegant en un mar infinit de possibilitats musicals. Tot i que la lletra encobreix significats profunds, va ser la melodia la que em va captivar, i que vaig reinterpretar en un bolero minimalista.


I ja els acabarem d’escoltar en la cançó anomenada...
 
3. 5.- Essenza (Mila Trani) 6:04.
 
I “Essenza” és un acte catàrtic que convida a despullar-se de càrregues heretades i abraçar el veritable significat de la llibertat. El ritme hipnòtic i complex de les estrofes descriu els pesos generacionals que ens lliguen, mentre que la tornada, s’obre a una esperança alliberadora. El tema conclou amb una frase en espanyol que diu: No te detengas más, ve más allá, cura tu alma, ella sabe la verdad, tot plegat sobre una base de percussions i veu que evoca un ritual ancestral ple de força i transcendència.
 
I sí que ens ha tornat a copsar la líder com a cantant i també com a compositora. I aquí hem tingut les percussions de Martí Hosta, el contrabaix de Pau Lligadas, la guitarra esclar de Bart Barenghi, i poder el violoncel de Sandrine Robilliard. I “Essenza” te un pont o una part B molt maca on es nota el canvi tonal. I ja cap el final hem gaudit molt amb el solo de Lluna Aragón tocant els aguts del seu violí fent-nos una curteta improvisació. I quins jocs de veus que ella ha sabut construir a base de doblatges i demés estris a l’hora de la gravació, ideal tema per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats noies i nois Mila Trani,  Sandrine Robilliard,  Lluna Aragón, Ana Rossi,  Bartolomeo Barenghi, Martí Hosta, Pau Lligadas i Christos Barbas, havent-hi músics que no hem pogut escoltar.
 
I també hi ha 'Lontano'. Dedicada a la meva mare i a la música, que vaig descobrir a través del seu cant des del ventre matern. Per a mi, la música ha estat un refugi i, més endavant, una companya de vida que em transporta a una dimensió atemporal, connectant-me amb l’univers i el seu poder meditatiu.
 
'Cerco'. Escrita en un moment d’il·luminació, aquesta cançó representa la cerca de l’essencial mentre evoca un passat dolorós i projecta el desig d’un nou amor. Ambientada en una ciutat del sud d’Espanya, la narrativa s’entrellaça amb la llum intensa, les avingudes de tarongers i la proximitat del mar. L’arranjament, inspirat en les sonoritats del flamenc, reforça aquesta connexió amb el paisatge i les emocions profundes.
 
I després d’aquestes boniques cançons, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. I com sempre ella fa, Carme ens ha captivat amb la seva veu envoltada de la musicalitat del programa.


I seguirem ara endinsant-nos en la barreja musical on hi tindrem cançó tradicional catalana, flamenc, o sigui músiques d’Ibèria, i tot en clau de Jazz, amb l’altre projecte de Segell Microscopi, el nou Libérica del Manel Fortià i el seu "Alé - Iberian Chants". Enregistrat a El Local Estudi de Vilablareix (Girona), entre març i juny de 2024, per Marc Piña. Teban Sandrone, mescla i màster. Manel Fortià, producció. Fede Serrat, coproducció. Amb Pere Martínez, veu. Carles Dénia, veu (3, 4 7). Antonio Lizana, veu i saxo (2, 8, 9, 10). Alba Careta, veu i trompeta (3, 4, 6, 8, 10). Aina López, saxo alto (1, 3, 4 7). Max Villavecchia, piano. Oriol Roca, bateria (1, 6, 7, 11). Raphael Pannier, bateria (2, 3, 4, 8, 10). Manel Fortià, contrabaix i arranjaments. I al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: https://www.microscopi.cat/product-page/ale-iberian-chants.
 
El grup Libérica, liderat pel contrabaixista Manel Fortià, ens presenta el seu segon disc 'ALÉ - Iberian Chants' amb una banda de luxe on destaca la incorporació d’Alba Careta i les col·laboracions estel·lars d’Antonio Lizana i Carles Dénia. Després del reconeixement obtingut amb l’anterior disc, Libérica ha pogut tocar amb gran èxit de públic a escenaris tan emblemàtics com el Bimhuis d’Amsterdam, Lantaren Venster de Rotterdam, Festival de Jazz de Vitòria, Castello Sforzzezzo de Milan, Budapest Music Center o Unterfahrt de Munich, entre d'altres. Ara, amb un so més madur ens presenten 'ALÉ - Iberian Chants', un homenatge als cants lliures i als cants de treball tant del nord com del sud i de les fortes connexions que hi ha a la Península Ibèrica, sempre buscant punts en comú entre la cançó tradicional catalana, valenciana i el flamenc.
 
Doncs ja els començarem escoltant en el tradicional català convenientment arranjat per Fortià...
 
4.10.- Cançó del lladre (popular català) 7:01.
 
I hem començat escoltant la veu del gadità Antonio Lizana i ja la del català Pere Martínez. I hem escoltat primer el piano de Max Villavecchia, amb la bateria de Raphael Pannier el saxo alt de Lizana fent unes primeres notes acompanyant al cantant. I ja la trompeta d’Alba Careta fent-li un coixí al solo de Lizana al saxo alt, i posteriors moments molt potents d’impro col·lectiva, brutals, tot just abans del break on Pere s’ha quedat sol amb el piano de Max, moments molt delicats. I què bons els moments posteriors amb la contundència del so profund del contrabaix del líder Manel Fortià, i de nou un crescendo molt emotiu amb tots ells participant-hi, per arribar a un final delicat que s’ha diluït en el no res, preciós arranjament d’aquest popular català, ideal per començar-los a escoltar.
 
El disc comença amb el 'Rossinyol' que ens introdueix el contrabaix del Manel Fortià i la veu de Pere Martínez de forma dolça, situant-nos al Rosselló. El drama d’una malcasada no triga a convertir-se en una Soleá amb aires coltranians. El solo de saxo d'Aina López representa la ràbia i la impotència que desemboca amb el cante tradicional i acaba amb un diàleg entre ells dos.


Les veus del cantaor català Pere Martínez, el valencià Carles Dénia i el gadità Antonio Lizana, representen aquests mons coexistents dins la Península que es troben a Libérica d’una manera orgànica i lliure gràcies al jazz. La trompeta i la veu de la meravellosa Alba Careta i al saxo de la jove i talentosa Aina López, aporten aire fresc i nova energia. A la base rítmica trobem al pianista Max Villavecchia, els bateristes Raphael Pannier i Oriol Roca, i ell mateix, en  Manel Fortià al contrabaix que des de la rereguarda dirigeix el vaixell. Un recorregut musical per la Península d’est a oest i de nord a sud a través dels seus cants i sempre al servei de la música. Passegem per terres valencianes i descobrim les Malaguenyes, les Granaïnes, els Cants de Batre… mentre continuem amb un peu a Catalunya i l'altre a Andalusia fusionant cançons de bressol i altres músiques emblemàtiques d'aquestes cultures, molt ben interpretades per la veu principal de Pere Martínez, que ens sedueix tot demostrant una gran varietat de registres i una facilitat innata per adaptar-les als nostres temps.

 
I tornant a Catalunya, a Sant Joan de les Abadesses, ens trobem aquesta versió del “Comte Arnau” amb la veu d'Antonio Lizana i un solo de saxo excels. En aquesta cançó apareixen sonoritats que ens recorden a Paco de Lucía.
 
5.8.- El comte Arnau (tradicional catalana) 6:34.
 
I de nou ens ha fet tremolar aquest arranjament fet pel Manel d’aquest tradicional català. I també hem tornat a gaudir amb el saxo inicial de l’Antonio Lizana amb la bateria de Pannier i el contrabaix de Fortià. I el piano de Max   ha deixat pas a la veu de Pere Martínez. I ja la trompeta de l’Alba Careta amb una primera improvisació, s’ha alternat amb la veu de Pere. I els dos vents a duet han fet una frase molt reeixida, Careta i Lizana ben acompanyats per la base rítmica de tres. I ja el solo brutal de l’Antonio Lizana al saxo alt, el qual ens ha meravellat per la seva sonoritat alhora que fraseig jazzístic. I de nou el duet dels dos vents fent un “soli” melòdic. Piano amb veu i contrabaix, han obert el camí cap el final i amb la posterior la trompeta de l’Alba Careta, sempre alternant amb la veu de Pere Martínez. I quin final més brutal improvisant ells dos, els dos vents, Alba i Antonio per arribar ja al final acabant-lo de cop. Brutal.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I també ens trobem amb una cançó de bressol del Camp de Tarragona titulada “Sant Joan Feu-lo Ben Gran”, on trobem un diàleg entre en Pere Martínez i l'Antonio Lizana, que li contesta amb fragments de la “Nana del Caballo Grande” que cantava Camarón de la Isla. Una conversa entre dues cançons que es desenvolupa sobre un acompanyament per bulerías ornettianas de Manel Fortià i Raphael Pannier. Ja hem arribat a València i apareix un clàssic com la “Malaguenya de Barxeta”, on podem gaudir del duet Carles Dénia - Pere Martínez i també d’un solo de saxo d'Aina López que dialoga amb la veu.
 
A continuació trobem un altre clàssic valencià com és “Granaïna de Montaverner”, també amb la participació de Carles Dénia. En aquest arranjament passem del free fins a unes bulerías sense donar-nos-en compte. Com a resposta apareix una versió molt bonica i original d’una granaína flamenca titulada “Lo que lloró”, interpretada a trio per veu, piano i contrabaix percutit. Després d’aquest arranjament tan original, entrem en el món dels “Cants de Batre” on tornem a tenir el duet Pere Martínez - Carles Dénia, mentre la resta de la banda improvisen. I apareix una versió de “El Garrotín” per seguiriyas amb aires de New Orleans que ens deixa amb un molt bon gust de boca.


I ens diuen que... “La Tarara” barreja les lletres de Lorca i Camarón amb una lletra valenciana de la cançó pasqüera que porta el mateix títol. I els acabarem d’escoltar en aquesta....
 
6.6.- La Tarara (Federico García Lorca) 4:27.
 
I 10-n’hi-C de cançó final que hem escoltat, i de nou amb la veu de Pere Martínez ara cantant “La tarara” de Lorca. Tema iniciat amb una “Intro” de piano, contrabaix i bateria per ja aparèixer la melodia a càrrec de Pere, també alternant amb la trompeta de l’Alba. I ja tocava escoltar al líder fent una improvisació al contrabaix, d’aquelles que et posen els pels de punta, per la profunditat, pulsió i llenguatge jazzístic. També hem gaudir amb el solo de piano fet per Max Villavecchia, i ara acompanyat per la bateria de l’Oriol Roca. I Pere cantant també un trosset en català, i sempre, sempre la potent trompeta de l’Alba Careta, i de nou arribant a un final molt potent del tema, que han acabat de cop, brutal tema per ja deixar-los d’escoltar. I llàstima de no haver escoltat el saxo alt d’Aina López, com tampoc hem escoltat la veu de Carles Dénia, en fi, no es pot fer tot. Igualment els felicitarem a totes i a tots ells, Pere Martínez, Carles Dénia, Antonio Lizana, Alba Careta, Aina López, Max Villavecchia, Oriol Roca, Raphael Pannier i Manel Fortià.
 
I també hi  tenim un duet protagonitzat per Antonio Lizana i Manel Fortià que ens porta a Cádiz amb unes alegrías del tema “A dibujar esta rosa” que desemboquen en un altre clàssic, la “Cançó del Lladre”, primer tema que hem escoltat, amb un arranjament que passa per diferents fases i es va enfosquint per moments. Al final tornen a aparèixer les alegrías i es crea un diàleg molt bonic entre en Pere Martínez i Antonio Lizana.

 
I ara farem un salt estilístic endinsant-nos en el Jazz d’Errabal Jazz amb el disc “EMEKI” del Rafa Aceves Trio, gravat i mesclat per Fredi Peláez als estudis Pottoko de Beasain, Amb Rafa Aceves, piano; Marcelo Escrich,  contrabaix i Hilario Rodeiro, bateria. I al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: https://hotsak.eus/es/product/emeki/.
 
“Emeki” a més de comptar amb una excel·lent producció, resulta ser un exercici de pura espontaneïtat i frescor. Un disc sincer, sense més artifici que la recreació de l’instant en clau de pura elegància jazz. Un treball que gira al voltant de la cerca d'identitat pròpia. Subtil, parteix de sòlides premisses i ens proposa la trobada amb aquest moment irrepetible a través de la improvisació. Composicions com “Whisper Not” del saxofonista, compositor i arranjador nord-americà Benny Golson o “Blue in Green”, una composició original de Bill Evans i Miles Davis que apareixeria a l'aclamat disc Kind of Blue d'aquest últim, doten la feina d'una empremta poc freqüents. “Emeki” està escrit amb aquest llenguatge encara per descobrir, imprevisible i subtil. Aquest llenguatge delicat i sense paraules on hi ha entre milions de probabilitats, l'opció precisa. Aquest instant concret i no un altre. Una nota que fugaçment ens desvetlla la veritable essència d'un artista a la recerca del que és extraordinari, a la recerca del que ell és.
 
I els començarem escoltant en el magnífic tema de Herbie Hancock, anomenat...
 
7.6.- Dolphin Dance (Herbie Hancock) 5:44.
 
I què maco aquest tema de Hancock, encabit en el seu magnífic “Maiden Voyage” publicat per Blue Note el 1966, on hi hagué: Herbie Hancock – piano, Freddie Hubbard – trompeta, George Coleman – saxo tenor, Ron Carter – contrabaix i Tony Williams – bateria.
 
El canvi musical ha estat substancial, sí. De fet, hem començat el que en podríem dir la segona part, i ara amb el Jazz més clàssic, en podríem dir, tot i que ja sabem que el Jazz no és, pur, no. Hem gaudit força amb aquest preciós tema de Hancock a trio, sense cap vent com hi hagué en l’original. Ens ha agradat el tema i la proposta a trio base per encarar aquesta segona part musical. També com el líder Rafa Aceves ha gestionat el seu toc al piano, per la delicadesa com ho ha fet, i sobretot per la seva brillant improvisació. Els seus dos companys han estat exquisits, amb el so greu i profund del contrabaix de Marcelo Escrich, ell que s’ha esplaiat també amb un solo magnífic, amb pulsió rítmica. I sempre, sempre, uns sons delicats de plats i estris de la bateria de l’Hilario Rodeiro, ell molt precís, tots tres molt precisos, en un tema ideal per començar-los a escoltar.
 
I ells ens parlen dels dos companys del líder: I sí, d'una banda, el contrabaixista argentí Marcelo Escrich, compta amb una incessant i prolífica carrera plena de col·laboracions en diferents projectes, i avui dia és un dels músics més sol·licitats de l'escena. Treballs com els aclamats Pagoda, Aporía amb Javier López Jaso o Diez años después amb Miguel Salvador, donen bona mostra de la seva trajectòria. D'altra banda, el compositor, productor i baterista gallec Hilario Rodeiro, a més de formar part de projectes com ara Pamplona Jazz Orquestra, R.S. Faktor o CiTriC compta amb l'aval d'haver realitzat discos com Transoceànica, Respira, Cosmic Latte o Lila no Ceo. Una reconeguda carrera coronada amb premis com a Premis BBK al millor disc (RS Faktor), V Concurs de Jazz de Barcelona (Citric) o Acadèmia de la Música (Mama Cabra).
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

 
I també hi ha el magnífic tema de l’estimat i enyorat Benny Golson, i primer track del disc..
 
8.1.- Whisper Not (Benny Golson) 4:46.
 
I què gran Benny Golson com a compositor, per aquest tema, sí, però per d’altres increïbles que va fer com “Stablemates”, “Along Came Betty”, “Killer Joe”, etc, etc. I Golson havia dit que "la vaig escriure a Boston al club Storyville de George Wein quan estava amb la big band de Dizzy Gillespie. Vaig escriure aquesta melodia en 20 minuts." Algunes fonts indiquen que el primer enregistrament va ser de Gillespie, mentre que altres indiquen que el trompetista Lee Morgan va ser el primer.
 
I Rafa Aceves l’ha començat a piano sol en la primera A, per ja acompanyar-lo els dos companys en la segona A, pont, la B i retorn a la A final, en un tema d’estructura típica de 32 compassos i de la forma AABA. El ritme m’ha semblat un tan trencat, a 5x4, res del Swing habitual en aquest tema que va a 4x4. Una bona proposta, que d’entrada ja ens situa en un món diferent. De nou ens ha agradat la gestió solista del líder, on de nou ens enlluerna amb la seva delicadesa. També és reeixit el seu llenguatge jazzísitc, digitació prístina i pura, arpegis i demés tècniques emprades. I quin solo que ens han fet els dos companys, Marcelo Escrich,  contrabaix i Hilario Rodeiro, bateria, compartint-lo fent cadascun d’ells els 8 compassos de les diferents parts del tema, brutals tots dos, per ja de nou recuperar la melodia final i també el típic final d’aquest gran tema de Benny Golson. Des d’aquí un record ben gran al mestre que vam tenir la sort de seguir des del Jamboree de Barcelona fins l’Escorxador de Lleïda en un Jazz Tardor organitzat per l’amic Josep Ramon Jové.
 
La banda transita suaument pels dinàmics i improvisats passatges d'”In love in Vain”, una composició original de Jerome Kern per delectar-nos amb la deliciosa adaptació d'”Over the Rainbow”. Rafa Aceves escrigué “Marian” com a homenatge a la seva germana, una composició que posa de manifest, tant la sensibilitat com el talent compositiu del seu autor. La banda recrea la figura del pianista nord-americà Herbie Hancock a “Dolphin Dance”, obsequiant-nos novament amb la delicadesa sempre molt present al llarg d'aquest treball a “Never Let Me Go”, del compositor Jay Livingston per finalitzar amb la recreació de la cançó popular “La Tarara”, recuperada i adaptada al seu moment pel poeta Federico Garcia Lorca. I ves quina casualitat...o no?

 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema anomenat...
 
9.3.- In Love in Vain (Jerome Kern) 6:24.
 
I ves per on que aquest tema es va poder escoltar a la peli dirigida el 1946 per Otto Preminger, “Centennial Summer” amb la lletra de Leo Robin. No és un tema massa interpretat, crec jo, tot i que sí que és força maco.
 
I ara sí que hem gaudit amb tot el Swing del món en aquest tema, coses de l’arranjament, també pel tempo emprat, a mèdium up, ideal per viure la sensació del Swing. De nou, estructura típica de 32 compassos i forma ABAC. I després d’haver-nos presentat la melodia de tot el tema, el líder ha tornat a acaronar-nos amb la seva particular delicadesa i sensibilitat pel seu pianíssim tan fi i precís. De nou el seu Jazz improvisant ha estat de lo més brillant, esclar que gràcies als dos de la base rítmica, el baixista Marcelo i el baterista Hilario, el primer amb un “Walking” brutal a tot Swing. Ell mateix ha fet una improvisació magnífica, amb pulsió rítmica, amunt i avall del mànec de la seva “Berra” i Jazz a dojo. Al final uns “quatres” compassos del líder al piano amb la bateria de Rodeiro, ambdós improvisant la mar de bé, i ja recuperar la melodia i acabar el tema amb un ”Vamp” magnífic a tot Swing i el líder Aceves improvisant de manera brutal, ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois, Rafa Aceves, Marcelo Escrich i Hilario Rodeiro.


I ja acabarem el programa de nou amb un canvi sonor, sí, per la trompeta de Juan de Diego però també per les seves composicions, amb el nou Juan de Diego Grebalariak, “AZKEN UDA”. Dotades d'un elegant aire de West Coast Jazz, les deu commovedores i joiosos peces gravades als estudis Sol de Sants de Barcelona, ​​inclouen, al costat del flugel i la trompeta de Juan de Diego, el piano de Toni Saigi, el contrabaix de Pere Loewe i la bateria de Ramon Prats, a manera de diàleg musical. I al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: https://hotsak.eus/es/product/azken-uda/.
 
Juan de Diego explica que aquest disc s'havia de titular inicialment “ATERPE” (refugi), i pel fet de morir la seva mare aquest estiu, va decidir canviar d'idea. Potser, ara, amb la perspectiva més àmplia que ens fa el pas del temps i l'escolta del mateix disc, es podria dir que tots dos títols són compatibles i són cares d'una mateixa moneda. Després de l'estiu amarg, al capvespre fred i fosc de la tardor, ha arribat l'hora del record càlid i afectuós, revisant fotos i rememorant vivències a la calor de la xemeneia del refugi (aterpe). És la carícia d'una música reconfortant la que desitgem en aquell moment i la que ens acompanya en aquest disc.
 
I els començarem escoltant en el tema...
 
10.1.- Marinela (Juan de Diego) 5:00.
 
I què maco aquest tema del Juan. I l’ha començat Juan a la trompeta amb el piano de Toni. I quina rítmica més ben marcada pels dos de la base, Pere al contrabaix i Ramon a la bateria. I ja la bonica melodia amb el so ple de la trompeta de Juan de Diego, i quin suport dels tres de la base rítmica. I el líder havent fet ja la primera improvisació amb el seu so tan característic i llenguatge tan particular, i sí que anem a tot West Coast i no pel ritme quasi Beat. Toni al piano ha quallat una molt bona impro, ell posseïdor també d’un discurs propi, cada vegada més reconeixible i de gran talla. I tot i recuperant el motiu principal pel líder, l’han acabat amb un redoble del Ramon, ideal tema per començar-los a escoltar.
 
En qualsevol cas, a la calor del refugi no hi ha lloc ni necessitat d'exhibicions personals. Entre ecos del “Sketches of Spain” o “Round Midnight”, trobarem i gaudirem així del sol de trompeta elegíac, delicat i commovedor d'”Azken Uda”, el swing juganer de “Marinela”, el blues de “Tflisko gizona” o dels coloristes tocs de bo de manera magistral, puguin expressar-ne el record i l'emoció. Des de l'amistat, i el record amorós, la clau i l'essència del disc és a la companyia eterna de la música. El relaxament necessari per assaborir, a l'enrenou d'una sedosa percussió, les aportacions extraordinàries del piano i el contrabaix.


I un de molt maco és...
 
11.2.- Aterpe (Juan de Diego) 6:36.
 
I quin altre tema més ben trenat del Juan. Amb els primers sons de la seva trompeta, poc ens podíem pensar que el tema aniria així, oi? De nou el Groove típic dels seus projectes. Aquesta manera d’entendre la música on la qüestió rítmica és tan important per a ell. I també una mena de melancolia la percebem en la seva sonoritat. Melodia i ja la primera improvisació del Toni, ell amb les seves “maneres” sovint un tant “minimalistes” de tocar el piano però sempre amb les notes posades a lloc. Un llenguatge personal que li reconeixem de fa ja una mica. I Juan ha seguit el tarannà de “menys és més” del jove pianista, fent de nou una improvisació “marca de la casa” per sons, per històries explicades, per sensibilitat musical, la que hem escoltat en aquest “Aterpe” de Juan de Diego.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
 https://llibreriabyron.com/calendari/
Nova Jazz Cava: Terrassa
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja ben aviat, el 7 de març, que tindrem al gran pianista Ignasi Terraza i algun convidat sorpresa, en un esdeveniment organitzat des del Jazz Club Sant Vicenç i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i per això amb l’entrada gratuïta.
 
I ja per acabar d’escoltar-los i nosaltres acabar el programa d’avui hi ha un parell de temes curtets i magnífics...
 
12.1.5.- Zirimiri (Juan de Diego) 3:36.
12.2.9.- Txefinho (Juan de Diego) 3:46.
 
Doncs sí que em sembla haver escoltat abans el “Zirimiri”, o poder és pel fet de ser de nou un tema a tot Juan de Diego. So inicial de la trompeta i ja la bateria de Ramon. Melodia i ja la improvisació del seu amic, el seu baixista, en Pere Loewe. Ell sempre tan precís, en el llenguatge, en la tècnica, en el discurs, qui ens ha mostrat la seva qualitat  musical en un bon solo al contrabaix. També Toni ha fet el seu, curtet, que el tema també ho és, i de nou amb una mena contenció melòdica, ben expressada. I esclar que qui ha predominat més durant tot el tema ha estat Ramon Prats qui se’ls ha endut a tots amb el seu ritme i permanent redoble sobre la caixa. Juan ha fet un solo també curtet al final, seguint el tarannà del rítmic tema, amb frases separades per espais, so personal i ja melodia i final d’aquest primer “Zirimiri”.
 
I sí que m’ha semblat molt maco acabar el programa amb el segon tema “Txefinho” a tot Bossa. Ara amb una melodia més positiva, més de festa, més de ball, més d’alegria, que ja ens fa falta, ja. Melodia i primera improvisació de Juan a la trompeta farcida de bon gust i sensibilitat. De nou el Groove, la cosa rítmica que fa de la seva música tot un moviment, tot un moure’s. Te’l pots imaginar amb el seu somriure, tocant, i bellugant-se a l’escenari, un somriure que amaga una ferma convicció que moltes coses socials s’han fet malament, que reclama llibertat, dignitat i justícia. No oblido no, la gran tasca rítmica dels dos de la base Pere i Ramon. I Toni l’ha seguit primer amb una frase al registre agut, i la següent dues octaves més baixa. Allà s’ha esplaiat la mar de bé amb un discurs remarcat per haver-se passejat amb solvència per l’harmonia del tema, notant-se les anades i tornades al motiu melòdic principal, seguint també l’esperit rítmic del tema, d’aquest preciós “Txefinho” de Juan de Diego Grebalariak ideal per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres acabar el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi, o sigui que felicitats nois, Juan de Diego, Toni Saigi, Pere Loewe i Ramon Prats.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |